Noves vies en el camp de l’animació

L’avantguarda del primer terç del segle XX aviat s’apropia de l’animació. L’alemany Hans Richter anima títols inclassificables com Rhythmus 21 (1921). Compatriota seva, Lotte Reiniger s’inspira en el teatre d’ombres xineses per a crear un peculiar sistema d’animació de personatges opacs sobre fons blancs en films com Les aventures del príncep Ahmed (1926).

El neozelandès Len Lye pinta directament sobre el cel·luloide en The color box (1935), una tècnica que sorprèn a creadors com el canadenc Norman McLaren, altre influent autor de curtmetratges experimentals. Per la seva banda, el rus Alexander Ptushko empra persones i marionetes flexibles per a rodar El nou Gulliver (1936). Evidentment, no totes les animacions de la primera edat del cinema van ser tradicionals; sinó que, alguns autors van emprar l’efecte amb una fi abstracta.
Així, cap a 1914 el pintor franc-rus Leopold Survage va idear un procediment que permetia una espècie de pintura dinàmica, semblant al dibuix animat, inaugurant una llarga tradició de cinema experimental les troballes visuals del qual haurien d’ésser en més d’un cas aprofitats pels tècnics en efectes especials de fotografia. Pel·lícules com Symphonie diagonale (1921-24), de Vicking Eggeling, o Emak Bakin (1926), de Man Ray, van obrir un camí que, amb el temps, seguirien cineastes com Jordan Belson o John Whitney.

Una tècnica que comença sent un pur experiment formal és la combinació de personatges animats i actors reals. Disney i Iwerks ho aconsegueixen amb la sèrie de curtmetratges que inicia Alice in Wonderland (1923). Cap citar en aquest sentit el artilugi bàsic per a assolir aquest efecte: una primerenca variant de l’impressor òptic que es va popularitzar definitivament al començament dels anys trenta.
En els estudis Disney es perfecciona aquest procediment, assolint un efecte de profunditat dels fons mitjançant la multiplicitat d’aquest tipus de plànols. Un dels primers exemples de combinació d’imatge real amb dibuix animat ho tenim en la pel·lícula Hollywood party (1934) amb un protagonisme evident de Jimmy Durant i Mickey Mouse.

El director d’animació Marc Davis, Milt Kahl i els altres animadors contractats per Disney perfeccionen aquesta combinació en Cançó del Sud (1946), ajudats en aquest cas per Gregg Toland, l’operador de Ciutadà Kane, i per l’animador i tècnic d’efectes especials Ub Iwerks, qui realitza així mateix els trucajes dels tres cavallers (1944) i d’altres clàssics de Disney, íntegrament animats com Cendrellosa (1949) o 101 Dálmatas (1960). Mentrestant, en un camp menys especulatiu, el rus Ladislav Starevich, l’iugoslau Dusan Vukotiç, el chec Jiri Trnka i els nord-americans Willis O’Brien, Ray Harryhausen i Henry Selick, aniran alternant la seva oferta d’animació de ninots flexibles, cada vegada més perfeccionada i, per tant, de major efectivitat estètica i dinàmica.