Archive

Posts Tagged ‘dibuix animat’

La indústria espanyola del dibuix animat

agosto 2, 2010 Deja un comentario

Indubtablement, a causa de la precarietat industrial del cinema espanyol, els seus animadors han hagut de lluitar contra innombrables inconvenients, a pesar d’haver acreditat les seves possibilitats en el mercat internacional. Un exemple clàssic d’aquesta capacitat de lluita és el filmi Garbancito de La Manxa (1945), rodat en una època d’estretors econòmiques. Posteriors dibuixants han hagut d’enfrontar-se a la dificultat de fer dibuixos animats a Espanya. Cruz Delgado mostra la seva habilitat en llargmetratges com Màgica aventura (1972) i telesèries de la qualitat del Quixot de La Manxa (1979-1981).

Altre conegut animador espanyol, José Luis Moro, roda espais televisius d’èxit i culmina la seva labor en el camp del llargmetratge. No obstant això, les dificultats prevalen sobre els èxits.
Lamentablement, a Espanya es considera que el cinema infantil és una mica passat de moda, a diferència del que succeeix a França o Alemanya, on les ajudes institucionals al dibuix animat són extraordinàries. Davant semblant panorama, la majoria dels estudis espanyols treballen per encàrrec d’empreses estrangeres. Molta gent desconeix que aquí s’han rodat diverses pel·lícules de Asterix i telesèries com Els Picapedra (1960-1972). Amb aquest tipus de treball han sorgit nous professionals, però hagués estat encara millor que també es realitzés producció nacional.
A l’hora de la veritat, la filmografia espanyola de dibuixos animats és bastant reduïda i tot just podem destacar llargmetratges menjo Garbancito de La Manxa (1945), d’Arturo Moreno, i El Mag dels Somnis (1966), de Francisco Macián. Protagonitzava aquest últim títol la Família Telerín, ideada per José Luis Moro, qui també va dirigir, al costat del seu germà Santiago, dues pel·lícules per encàrrec de la companyia mexicana Televicine, Katy (1983) i Katy, Kiki i Koko (1988).
A més de totes les meves produccions, podem afegir a la llista dos films rodats a Catalunya –Peraustrinia 2004 (1989), d’Ángel García, i Despertaferro, el crit del foc (1990), de Jordi Amorós– i altres dos rodats al País Basc –La llegenda del vent del nord (1992), de Carlos Varela i Maite Ruiz de Austri, i El retorn del vent del nord (1993), de Maite Ruiz de Austri–, produïts gràcies a les ajudes econòmiques vigents en ambdues comunitats autònomes. Però el conjunt final tot just arriba a sumar quinze llargmetratges.
Per sort, una nova generació d’animadors imposa un nou ritme en el sector. A aquesta fornada pertanyen títols com Pérez, el ratoncito dels teus somnis (2006), una coproducció hispanoargentina de Juan Pablo Buscarini; Nocturna (2007), d’Adrià García; i El Cid, la llegenda (2003) i Donkey Xote (2007), ambdues de José Pou. Encara més esperançador és el futur per als creadors que empren l’ordinador. De fet, les animacions informàtiques conten a Espanya amb una demanda creixent, i es perfilen com el futur de la professió en el segle XXI.

Noves vies en el camp de l’animació

julio 30, 2010 Deja un comentario

L’avantguarda del primer terç del segle XX aviat s’apropia de l’animació. L’alemany Hans Richter anima títols inclassificables com Rhythmus 21 (1921). Compatriota seva, Lotte Reiniger s’inspira en el teatre d’ombres xineses per a crear un peculiar sistema d’animació de personatges opacs sobre fons blancs en films com Les aventures del príncep Ahmed (1926).

El neozelandès Len Lye pinta directament sobre el cel·luloide en The color box (1935), una tècnica que sorprèn a creadors com el canadenc Norman McLaren, altre influent autor de curtmetratges experimentals. Per la seva banda, el rus Alexander Ptushko empra persones i marionetes flexibles per a rodar El nou Gulliver (1936). Evidentment, no totes les animacions de la primera edat del cinema van ser tradicionals; sinó que, alguns autors van emprar l’efecte amb una fi abstracta.
Així, cap a 1914 el pintor franc-rus Leopold Survage va idear un procediment que permetia una espècie de pintura dinàmica, semblant al dibuix animat, inaugurant una llarga tradició de cinema experimental les troballes visuals del qual haurien d’ésser en més d’un cas aprofitats pels tècnics en efectes especials de fotografia. Pel·lícules com Symphonie diagonale (1921-24), de Vicking Eggeling, o Emak Bakin (1926), de Man Ray, van obrir un camí que, amb el temps, seguirien cineastes com Jordan Belson o John Whitney.

Una tècnica que comença sent un pur experiment formal és la combinació de personatges animats i actors reals. Disney i Iwerks ho aconsegueixen amb la sèrie de curtmetratges que inicia Alice in Wonderland (1923). Cap citar en aquest sentit el artilugi bàsic per a assolir aquest efecte: una primerenca variant de l’impressor òptic que es va popularitzar definitivament al començament dels anys trenta.
En els estudis Disney es perfecciona aquest procediment, assolint un efecte de profunditat dels fons mitjançant la multiplicitat d’aquest tipus de plànols. Un dels primers exemples de combinació d’imatge real amb dibuix animat ho tenim en la pel·lícula Hollywood party (1934) amb un protagonisme evident de Jimmy Durant i Mickey Mouse.

El director d’animació Marc Davis, Milt Kahl i els altres animadors contractats per Disney perfeccionen aquesta combinació en Cançó del Sud (1946), ajudats en aquest cas per Gregg Toland, l’operador de Ciutadà Kane, i per l’animador i tècnic d’efectes especials Ub Iwerks, qui realitza així mateix els trucajes dels tres cavallers (1944) i d’altres clàssics de Disney, íntegrament animats com Cendrellosa (1949) o 101 Dálmatas (1960). Mentrestant, en un camp menys especulatiu, el rus Ladislav Starevich, l’iugoslau Dusan Vukotiç, el chec Jiri Trnka i els nord-americans Willis O’Brien, Ray Harryhausen i Henry Selick, aniran alternant la seva oferta d’animació de ninots flexibles, cada vegada més perfeccionada i, per tant, de major efectivitat estètica i dinàmica.