Archivo

Posts Tagged ‘videojocs’

Els videojocs en línia i les xarxes socials

septiembre 4, 2010 Deja un comentario

Els videojocs en línia són aquells videojocs jugats via Internet independentment de la plataforma. Pot tractar de videojocs multijugador, en els quals es juga amb altres persones o videojocs de navegador que es descarreguen des de la web i s’executen en el navegador.

Història dels videojocs en línia
La possibilitat d’utilitzar un ordinador per a jugar en xarxes telemàtiques va començar entorn de 1979, quan un grup d’estudiants de la Universitat de Essex van crear una versió informàtica multiusuari d’un joc de rol anomenat Dragones y mazmorras, basat en l’ús de textos alfanumèrics. Així va sorgir un nou tipus de jocs coneguts com MUD (Multi-User Dungeons o Domains) que es desenvoluparia ràpidament per l’encara poc coneguda Internet, sorgint així les primeres comunitats virtuals.
El primer joc multiusuari que va incorporar imatges va ser Hàbitat en 1986, creat per Lucas Films Games i destinat per al Commodore 64. D’ell van sorgir posteriorment jocs com el EverQuest, Asheron’s o Ultima Online.
Però la veritable revolució dels jocs en xarxa va sorgir en 1993 amb la creació de la World Wide Web. Els usuaris tenien la possibilitat d’accedir gratuïtament a versions reduïdes de videojocs per a ordinador amb fins bàsicament promocionals, com és el cas del primer lliurament del Doom. A més la ràpida difusió d’Internet com mitjà d’entreteniment va facilitar la millora de les tecnologies per a la connexió en xarxa d’usuaris i el seu apropament a la societat.
És important destacar també l’auge de les videoconsoles que, des de principis de la dècada dels 90, serveixen d’entreteniment tant a nens com a majors. La primera consola que va incorporar la possibilitat de connexió a Internet per a jugar en xarxa va ser Sega Saturn, després seguiria la consola Sega Dreamcast, llançada a Japó en 1998, que incloïa de fàbrica un mòdem de 56 Kbps. A partir d’ella les consoles que li van seguir com PlayStation 2, Xbox i Gamecube i portàtils com Nintendo DS o PlayStation Portable, van començar a oferir la possibilitat de ser connectades a Internet.

Extensió a xarxes mòbils
En 2001, les principals companyies mòbils van anunciar el Fòrum de Interoperabilitat de Jocs Mòbils (MGI) que treballa per a definir una especificació de interoperabilitat de jocs mòbils per als servidors basats en xarxes. Això permetria que els desenvolupadors de jocs produeixin jocs mòbils que puguin distribuir-se a través de diferents servidors de jocs i xarxes sense fil i puguin ser executats en diferents dispositius mòbils.
Amb aquest fòrum, els membres fundadors es van comprometre conjuntament amb la indústria dels jocs mòbils, per a definir les API que permetran als desenvolupadors produir jocs mòbils en les xarxes sense fil en un model client-servidor. L’objectiu era crear un estàndard mundial.

Els videojocs i les xarxes socials
Les extenses i molt nombroses comunitats d’usuaris de les xarxes socials acudeixen a les mateixes per a obtenir prestacions molt diferents, hi ha tantes comunitats com inquietuds tenen els usuaris que les composen, creen i difonen. Els usos que se li poden donar a aquestes xarxes socials són múltiples i van des de la utilitat professional a les activitats d’entreteniment de tot tipus, la creativitat humana al cap i a la fi no té límits.
Cada vegada és més evident que els videojocs i les xarxes socials caminaràn de la mà en els pròxims anys. De moment només són uns pocs, però és d’esperar que cada vegada siguin més els jocs que incloguin integració amb xarxes, especialment amb Facebook. Suposa una prolongació del joc, de tal manera que et permet mantenir el contacte amb jugadors de tot el món i incentivar les maneres online. La primera aproximació la va realitzar Microsoft, que des de novembre permet compartir amb amics els assoliments que aconsegueixis en els jocs de 360, és a dir, que els vegin.
No obstant això, és Activision Blizzard la qual està apostant més per això. Battle.net, una espècie de xarxa social per a jugadors dels títols de Blizzard (Starcraft II, World of Warcraft…), permetria la integració de comptes, de tal manera que pots agregar fàcilment als teus amics de Facebook a Battle.net per a jugar junts i trobar-te més fàcilment.
En Joc Social 2009, s’han revelat algunes de les claus amb la finalitat de poder crear plataformes socials de joc. Facebook, Hi5, Myspace i Xiaonei han estat representades i entre algunes de les conclusions a les quals s’ha arribat destaquen la necessitat de contar amb una plataforma important en nombre d’usuaris. Contra major sigui aquesta comunitat més fàcil és arribar a l’èxit. La gratuïtat va ser un dels termes defensats pel representant de Facebook, que va atribuir a aquesta bona part de l’excel·lent acollida.
Diferenciar-se és altre dels termes clau. La xarxa xinesa Xiaonei ha apostat per aquesta diferenciació en una plataforma social de joc amb un “equip de 400 persones dedicades al desenvolupament intern de multijugadors massius online”. Hi5 també disposa de la seva pròpia plataforma de jocs flash. Aquests de moment s’ofereixen de manera gratuïta, encara que no descarten oferir complements per a una versió “premium”.

Les xarxes socials s’han transformat en el suport des del qual jugar a determinats jocs senzills i molt addictes que tenen enganxats de forma diària a quantitats ingents d’usuaris, les grans xarxes socials generalistes amb milions d’usuaris se semblen cada vegada més “a forats negres” on els usuaris entren i on conten amb tantes opcions i continguts que d’allí no surten i aquests continguts havien de contenir tard o d’hora jocs cada vegada més atractius per als internautes. El primer portal a treure aquest tipus de programes d’oci va ser Playfish. Facebook, Hi5, MySpace són algunes de les plataformes que permeten establir partides entre els usuaris a través d’aquests jocs. Encara que durant un temps ha estat la pionera en aquestes aplicacions han començat a sorgir altres empreses que li fan la competència. Com és el cas de Metrogames i Zynga.

La major oferta provoca una major diversitat que beneficia sense cap dubte a l’usuari. Els diferents gustos troben varietat de jocs amb els quals satisfer-se. Entre algunes de les opinions que he trobat en la xarxa hi ha qui precisament opina que Playlist ha perdut el seu lideratge al proposar jocs que requereixen molta atenció i reporta poques satisfaccions. Aquesta baixada de guàrdia ha estat utilitzada per Zynga que ha assolit llançar jocs que han obtingut una gran popularitat. En el cas de Metrogames s’ha especialitzat en jocs més addictius que agraden a un perfil molt determinat de jugador.
Amb el llançament d’últimes versions s’ha observat una certa competitivitat entre les companyies. A fi de compte es tracta de satisfer als mateixos usuaris, de manera que les diferències en el producte de vegades són molt subtils. Els jocs de Zynga encara així semblen ser els preferits gràcies a la qualitat gràfica i a la varietat que ofereix. 

Anuncios

Videojocs d’aventura

septiembre 4, 2010 Deja un comentario

Aventura conversacional.  Els videojocs d’aventura van ser, en certa manera, els primers videojocs que es van vendre en el mercat, començant per Colossal Cavi Adventure en els anys 1970. Aquest tipus de joc es va fer famós amb els jocs de la sèrie Zork i va aconseguir arribar a cert nivell de popularitat en els anys 80 que va durar fins a mitjans dels 90. El jugador encarna a un protagonista que en general ha de resoldre incògnites i trencaclosques amb objectes diversos. Els primers videojocs d’aventura eren textuals (aventures textuals, aventura conversacional o ficció interactiva). En aquests, el jugador utilitza el teclat per a introduir ordres com “agafar la corda” o “anar cap a l’oest” i l’ordinador descriu el que passa. Quan l’ús de gràfics es va generalitzar, els jocs d’aventura textuals van deixar pas als visuals (per exemple, amb imatges del lloc present) que van substituir d’aquesta manera les descripcions per text, que s’havien tornat gairebé supèrflues. Aquests jocs d’aventura amb gràfics seguien, no obstant això, servint-se de la introducció de text. A més, segueix existint una comunitat d’autors i jugadors actius de ficció interactiva, encara que la participació de grans empreses comercials és més aviat rara.

Aventura gràfica. Al començament dels 1990, l’ús creixent del ratolí va donar motiu als jocs d’aventura de tipus “Point and clic“, també cridats aventura gràfica, en els quals ja no es feia necessària la introducció de comandos. El jugador pot, per exemple, fer clic amb el punter sobre una corda per a recollir-la.
A la fi dels 1990, aquest tipus de joc va sofrir una important pèrdua de popularitat, les presentacions de productes de masses es van fer rares, fins al punt que va haver qui van predir la mort d’aquest tipus de videojocs. No obstant això, en 2005, els jocs d’aventura van experimentar una tornada amb títols com The Moment of Silence, The Black Mirror, Sherlock Holmes: The Silver Earring o NiBiRu: Age of Secrets. Els grans jocs d’aventura de la història inclouen títols com Day of the Tentacle, els jocs de la sèrie King’s Quest, la sèrie Leisure Suit Larry, Broken Sword, Gabriel Knight Police Quest, Space Quest i els de Monkey Island.
Heus aquí altres exemples de jocs d’aventura de LucasArts: Indiana Jones and the Fate of Atlantis (1992), Maniac Mansion (1987), The Dig (1995), Full Throttle (1995), Mundodisco, Grim Fandango (1998) i Sam Max Hit the Road (1993), i Runaway de Dinamic Multimèdia (2001), Lure of the Temptress de Virgin Interactive (1992), Syberia i Syberia II ambdós de Microïds (2003 i 2004, respectivament), i la sèrie The Legend of Kyrandia de Cing Another Code: TwoMemories (2005), i Hotel Dusk: Room 215 (2007).

Rol. Es caracteritzen per la interacció amb el personatge, una història profunda i una evolució del personatge a mesura que la història avança. Per a assolir l’evolució generalment es fa que el jugador s’embardissi en una aventura on ira coneixent nous personatges, explorant el món per a anar ajuntant armes, experiència, aliats i fins i tot màgia. La inclusió del CDROM va permetre contar la història més detallada, utilitzant vídeos de durada mitja que fan que el jugador s’asseu com dintre d’una pel·lícula. Encara que la majoria de jocs d’aventura inclouen una dosi baixa de RPG, els videojocs de rol purs s’enfoquen específicament a pujar experiència i personalització del personatge, en jocs com The Elder Scroll IV, el crear i personalitzar el teu personatge pot dur fins a 30 hores. Els RPG clàssics, inspirats en els jocs de tauler, realitzen les batalles per torns, és a dir, el jugador usa el seu equip i habilitats apreses per a atacar mitjançant una sèrie de comandos i després ha de quedar estàtic i esperar a rebre l’atac de l’altre jugador o CPU. el millor exemple d’això és Final Fantasy, i Dungeons Dragons.
Si bé en l’actualitat encara existeixen videojocs de rol clàssics, la majoria ara usen el combat en temps real, és a dir, no hi ha pauses i ambdós ataquen al mateix temps.
En altra subcategoria dels videojocs de rol s’han posat de moda els RPG en línia o MMORPG (Massive Multiplayer Online RPG) on cada jugador crea un personatge i mitjançant una connexió a internet, entra a un món on milers de jugadors s’uneixen a l’aventura, exploren, intercanvien i evolucionen junts. El joc amb major auge és sens dubte Tèbia, el mateix que Dark Orbit, on l’addicció a estar dintre del joc ha causat des d’aïllaments i acomiadaments de gent que abandona les seves activitats amb la condició de seguir jugant, fins a persones que es coneixen en el joc i acaben casant-se en la vida real. Fins i tot s’han registrat morts per esgotament en alguns països asiàtics.

Videojocs d’acció

septiembre 4, 2010 Deja un comentario

Beat ‘em up
Els beat’em up també anomenats “videojocs de lluita a progressió” són videojocs similars als de lluita, amb la diferència que en aquest cas els jugadors han de combatre amb un gran nombre d’individus mentre avancen al llarg de diversos nivells. En els beat’em up sol ser possible jugar dos o més persones alhora de forma cooperativa per a facilitar el progrés.

Exemples: Super Smash Bros. Melee (manera aventura), Super Smash Bros. Brawl (manera emissari subespacial), Double Dragon, God of war, Splatterhouse, Final Fight, Streets of Rage, Die Hard Arcade, Devil May Cry, Viewtiful Joe, Battletoads.

Lluita
Els videojocs de lluita, com indica el seu nom, recreen combats entre personatges controlats tant per un jugador com per la computadora. El jugador veu als combatents des d’una perspectiva lateral, com si es tractés d’un espectador. Aquest tipus de videojocs posen especial èmfasi en les arts marcials, reals o fictícies (generalment impossibles d’imitar), o altres tipus d’enfrontaments sense armes com la boxa o la lluita lliure. Altres videojocs permeten també usar armes blanques com poden ser espases, destrals, martells, etc. o atacs a distància, normalment de caràcter màgic o eteri. Encara que aquest gènere es va introduir a mitjan els anys 1980, no es va popularitzar fins a l’arribada de Street Fighter II. Amb l’arribada dels gràfics tridimensionals no va canviar l’estil de joc, però en canvi sí la forma de jugar-los.

Exemples: Street Fighter, Fatal Fury, Mortal Kombat, Tekken, Soul Calibur, Dragon Ball Z, Super Smash Bros. (sagazaga)

Tirs

  1. Tirs en primera persona.
    En els videojocs de tirs en primera persona, coneguts també com FPS, les accions bàsiques són moure al personatge i usar un arma, un arma s’anuncia en la pantalla en primer pla i el jugador pot interactuar amb aquest. Aquesta perspectiva té per meta fer l’efecte d’estar darrere del personatge i així permetre una identificació forta (Perspectiva de primera persona). Les gràfica en tres dimensions augmenten aquesta impressió. Generalment en aquests videojocs la qualitat del guió no es treballa molt (excepte superproduccions tals menjo The Conduit o Halo), mentre que fan destacar la qualitat gràfica i la jugabilitat. Cada generació de jocs millora amb les últimes tecnologies i les noves possibilitats gràfiques que freguen el fotorealisme. La mecànica del joc (o gameplay) imposa generalment al jugador tenir bons reflexos i precisió.
    Alguns videojocs van marcar el gènere, tals com Doom, The Conduit, Unreal, Quake, Halo, Half Life.
    És de notar que certs videojocs de tirs en primera persona tals com Quake III, Counter Strike o altres menys coneguts com Soldier Front o Day Of Defeat només poden jugar-se en manera multi jugador en línia.
    Aquest gènere de videojocs ha tingut durant molt temps el seu cúspide en el PC, apareixent en consoles sol en petites ocasions com Doom o Wolfenstein. No serà fins a l’arribada de la Nintendo 64 i la seva GoldenEye 007 que els jocs d’acció en primera persona comencin a tenir èxit en el mercat de les videoconsoles. En el mercat de les portàtils els jocs d’aquest gènere solament han començat el seu auge amb l’arribada de Nintendo DS i l’aclamat Metroid Prevalgui Hunters.
  2. Tirs en tercera persona. Els videojocs de tirs en tercera persona, coneguts també com TPS, es basen en el alternament entre tirs i baralla o interacció amb l’entorn, però a diferència dels jocs de mira (primera persona), es juga amb un personatge vist des d’enrere i en ocasions, des d’una perspectiva isomètrica. Aquests videojocs sacrifiquen precisió per una gran llibertat de moviments.
    Dintre d’aquesta classificació, han pres força un nou grup de subgènere, el qual a pesar de seguir una història, dóna un gran enfasis en permetre’t moure’t i fer el que el teu vulguis, el més representatiu i polèmic d’aquest subgénere seriosa sens dubte Grand Theft Auto, on les possibilitats amb el personatge són gairebé infinites. Encara que no hi ha encara un nom amb el qual la indústria es posi d’acord, la subcategories s’ha denominat ‘sandbox’, al·ludint que les possibilitats de modelar el que vols fer és similar a una caixa de sorra.
    Aquí dintre d’uns altres, com: BloodRayne, Màfia: The City of Lost Heaven, Magic Carpet, GunZ The Duel, Max Payne, Oni,Tomb Raider, The Suffering, Syphon Filter, No Habiti Heroes, Rayman, Gears of War 1 i 2, Dead Space, Uncharted 2: Among Thieves o No Habiti Heroes: Desperate Struggle entre altres.
  3. Shoot ‘em up.
    Aquest gènere de videojocs de tirs està basat en el continu ús d’un arma, amb la diferència de les altres seccions que passes la major part del temps disparant, amb freqüència la pantalla està repleta de bales, tant pròpies com de l’enemic. És comú en aquest genero diferents tipus d’armes, o la millora de les disponibles, avanç automàtic o lateral, i enfrontaments amb caps enormes al final de cada missió, els quals en la majoria dels casos, ocupen més de la meitat de la pantalla. Encara que el representant d’aquest gènere podria ser el joc dels 80’s.
    Els exponents més representatius d’aquest genero són sens dubte Gradius, r-Type i molts jocs inspirats en metxes o robots japonesos, com Macross. l’evolució en 3D implica jocs com Zone of the Enders o Gundam. En l’apartat de shoot’em up lateral, dominen Contra i Metall Slug, fins a evolucionar a shooters en 3D com The Xarxa Star, de la difunta companyia Acclaim. 

Sigil
Els videojocs de sigil són un gènere relativament recent. Encara que el primer lliurament de la sèrie Metall Gear, la banderera d’aquest gènere, va aparèixer en 1987 el gènere de la infiltració no es va popularitzar fins a la sortida de Metall Gear Solid en 1998. Aquests videojocs es basen en el sigil, la furtivitat i l’estratègia en comptes de buscar la confrontació directa amb l’enemic. Normalment els videojocs de sigil apareixen com un subgènere dels videojocs de tirs, encara que podem trobar videojocs com Commandos, que es pot classificar alhora com joc d’estratègia i d’infiltració.

Exemples: Metall Gear, Splinter Cell, Hitman, Thief, Beyond Good Evil.

Plataformes
En els videojocs de plataformes el jugador controla a un personatge que ha d’avançar per l’escenari evitant obstacles físics, ja sigui saltant, escalant o ajupint-se. A més de les capacitats de desplaçament com saltar o córrer, els personatges dels jocs de plataformes posseïxen freqüentment l’habilitat de realitzar atacs que els permeten vèncer als seus enemics, convertint-se així en jocs d’acció. Inicialment els personatges es movien per nivells amb un desenvolupament horitzontal, però amb l’arribada dels gràfics 3D aquest desenvolupament s’ha ampliat cap a totes les adreces possibles.
A partir del sistema de canvi de perspectiva (o moviment de “càmera”) utilitzat en el famós Super Mario 64 (de la tècnica del qual es basà la resta dels jocs tridimensionals posteriorment) s’ha permès una veritable llibertat de moviment en tals ambients.
Els videojocs de plataformes són un dels primers tipus de jocs que van aparèixer en els ordinadors. Encara que aquest gènere va ser molt popular en els 80 i els 90, la seva popularitat ha disminuït en els últims anys, encara més quan es van introduir els gràfics 3D en els videojocs. Això es deu en gran part que les 3D han fet que es perdés la simplicitat de desenvolupament que caracteritzava aquest gènere.

Exemples: Super Mario, Sonic the Hedgehog, Megaman, Rayman, Donkey Kong.

Simulació
Aquest gènere es caracteritza a marcar un aspecte de la vida real, duta a un joc, on tens total control del que passa. En molts d’ells s’enfoquen tant a immiscuir al jugador fins a fer-lo creure que el que està passant és real, sobretot amb els gèneres de simulació de combat o de pilotaje. En altres subcategories, es pren un concepte o una situació i es deixa a l’usuari explotar les diferents opcions, entre les més populars estan les simulacions de construcció, que pot abastar des de construir una casa, fins a projectes impossibles per a una persona, com un parc de diversions o una ciutat completa. El seu desenvolupament gira entorn de la música ja siguin de tipus karaoke o en els quals s’ha de ballar.

Els màxims exponents d’aquests simuladors són el Singstar para PS2, PS3 i Xbox i UltraStar para PC, també altres títols com Karoke Revolution.

Simulació de combat
Gènere poc dut a la pràctica que es caracteritza per l’elevat realisme en tots els aspectes rellevants quant al desenvolupament de les partides. El màxim exponent d’aquest subgènere ho trobem en Operation Flashpoint i la seva seqüela Armed Assault. Ambdós són jocs en els quals un sol però precís tir significa la mort, el moviment dels personatges o el comportament de l’armament tracten de ser absolutament realistes. El primer d’aquests jocs conta amb una modificació denominada VBS1, que s’ha destinat a l’entrenament tàctic d’alguns cossos d’elit d’exèrcits com el d’Estats Units o Austràlia.

Simulació de construcció
Gènere molt popular en PC, on el programa li proporciona a l’usuari totes les eines per a construir un projecte, el qual ha de ser el més apegat a la realitat com sigui possible, en el qual es consideren des de despeses de construcció i manteniment, fins a una línia de temps, física i clima que afecta totes les decisions que prenguis. La particularitat de poder experimentar, prendre decisions i afectar l’acompliment de la teva simulació, els fa tremendament addictius. Jocs des de simulació de jardins o planters, fins a construccions de cases, parcs i ciutats. Els més populars sens dubte són Sim City, en PC, on l’usuari pren el rol d’alcalde i ha d’administrar una ciutat.

Simulació de vida
Prenent el mateix concepte del gènere, el simulador de vida s’enfoca a controlar un personatge amb capacitats i emocions humanes, i controlar tots els aspectes de la seva vida, des d’on viurà, que estudiarà, amb qui es casarà. El realisme col·locat en aquests jocs i una línia de temps que permet al personatge evolucionar, menjar, dormir, conviure amb altres persones, envellir i fins i tot morir, fa que moltes persones prenguin aquests jocs com alleujament de tot el que volguessin experimentar en la seva vida pròpia, però sense riscos. El més popular i culpable de definir aquest gènere és el joc de The Sims, a més del joc en si, en PC s’han llançat moltes expansions, on es permet incorporar al joc principal eleccions com aprendre màgia, convertir-se en una estrella de cinema, tenir cites, adoptar una mascota o tenir i criar un fill. L’evolució d’aquest joc va arribar amb Spore, un joc on comences sent un bacteri, i depenent de les decisions preses, pots evolucionar a la teva criatura de formes gairebé infinites.

 

Arcade
Els videojocs arcade, es caracteritzen per la simplicitat d’acció ràpida de jugabilitat, això va obtenir la glòria en l’època de 1980. No requereix història, solament jocs llargs o repetitius. Space Invaders, Asteroids, Pac-Man, Missile Command, Galaxian, són exemples notables d’arcade.

Esport
Els videojocs d’esport són aquells que simulen jocs d’esport real, entre ells trobem, golf, tennis, futbol, hoquei, jocs olímpics, etc. Una gran majoria entre ells, notablement Tony Hawk’s Pro Skater. El participant directament ho juga a través del control. El propòsit és el mateix que l’esport original, solament que de vegades varia altres agregats. Casos com Super Mario Strikers és un exemple de futbol amb certes coses adherides.

Exemples: la sèrie de Tony Hawk’s Pro Skater, 1080º, NBA i Fifa.

Carreres
Principalment són videojocs que es dediquen a començar d’un punt i arribar a una meta abans que els contrincants. Jocs així s’han desenvolupat de la seva forma comuna en vehicles, fins a altres formes com joc de plataformes. La idea principalment és competir a arribar primer, i algunes vegades se solti ampliar aquest concepte, originant eines i paranys per a la carrera.
Els simuladors de carreres representen amb l’exactitud les carreres de l’actualitat, seguit per variacions en detalls i agregats.

Exemples: Need for Speed, Mario Kart, Burnout, Out Run, F-Zero, Mach Rider.
Simuladors com Gran Turisme, Toca Touring Car, GTR, Forza Motorsport, Colin McRae Ral·li.

Agilitat mental
Aquests són jocs on has de pensar i agilitar el pensament. L’objectiu aquí és resoldre exercicis amb dificultat progressiva per a desenvolupar l’habilitat mental.

Exemples: Brain Age, Brain Academy, Tetris, professor Layton, Flash Focus Vision.

Gèneres de videojocs

septiembre 4, 2010 Deja un comentario

Un gènere de videojoc designa un conjunt de videojocs que posseïen una sèrie d’elements comuns. Al llarg de la història dels videojocs aquells elements que han compartit diversos videojocs han servit per a classificar com un gènere a aquells que els han seguit, de la mateixa manera que ha passat amb la música o el cinema.
Els videojocs es poden classificar com un gènere o un altre depenent de la seva representació gràfica, el tipus d’interacció entre el jugador i la màquina, l’ambientació i el seu sistema de joc, sent aquest últim el criteri més habitual a tenir en compte.
Cal dir que cada vegada és més és habitual que un videojoc contingui elements de diversos gèneres, cosa que fa difícil la seva classificació. Un dels millors exemples d’aquest fenomen són els videojocs de la serie Legend of Zelda, que contenen alhora elements d’acció, d’aventura i rol. Aquesta fusió de gèneres crea al seu torn nous gèneres, com és el cas dels survival horror com Silent Hill o Resident Evil, que barregen elements d’aventura gràfica amb uns altres de shoot ‘em up.

Els inicis

septiembre 2, 2010 Deja un comentario

Durant bastant temps ha estat complicat assenyalar com va ser el primer videojoc, principalment a causa de les múltiples definicions d’aquest que s’han anat establint, però es pot considerar com primer videojoc el Nought and crosses, també anomenat OXO, desenvolupat per Alexander S. Douglas en 1952. El joc era una versió computeritzada del tres en ratlla que s’executava sobre la EDSAC i permetia enfrontar a un jugador humà contra la màquina.
En 1957 William Higginbotham va crear, servint-se d’un programa per al càlcul de trajectòries i un osciloscopi, Tennis for Two: un simulador de tennis per a entreteniment dels visitants del Brookhaven National Laboratory. Aquest videojoc va ser el primer a permetre el joc entre dos jugadors humans. Quatre anys més tard, en 1961, Steve Russell, un estudiant de l’Institut de Tecnologia de Massachussets, va dedicar sis mesos a crear un joc per a computadora usant gràfics vectorials: Spacewar!. En aquest joc, dos jugadors controlaven l’adreça i la velocitat de dues naus espacials que lluitaven entre elles. El videojoc funcionava sobre un PDP-1 i va anar el primer a tenir un cert èxit encara que tot just va ser conegut fora de l’àmbit universitari.
En 1966 Ralph Baer va començar a desenvolupar al costat de Bob Tremblay un projecte de videojoc anomenat Fox and Hounds donant inici al videojoc domèstic. Aquest projecte evolucionaria fins a convertir-se en la Magnavox Odyssey, la primera consola domèstica de videojocs llançada en 1972 que es connectava a la televisió i que permetia jugar a diversos jocs pregrabats. La Odyssey Home System Entertainment és considerada la primera generació de videoconsoles.
L’evolució es començava a notar 4 anys després, en 1975, amb la sortida del primer joc en color, Indi 800, que permetia que juguessin simultàniament 8 jugadors. Era un joc pertanyent també a Atari.
Un any després Steve Jobs i Steve Wozniak, programadors ambdós d’Atari, van desenvolupar un joc que igual que Pong ha passat a la història com un dels grans clàssics. El que no sap gairebé ningú és que aquest joc era solament una versió per a un jugador del ja molt nomenat Pong: Breakout, el famós joc dels maons. En 1978 els dos Steves van fundar Apple Computer independents de Atari i per tant, gràcies a Pong, ara l’amigable poma d’arc de Sant Martí (logotip de Apple) ha aconseguit ser la marca més coneguda en l’univers de la computació.

Però remuntem-nos encara més enrere, a l’any 1889, fa més de 115 anys. A Kyoto (Japó) una empresa fabricava cartes per al joc japonès Hanafunda (naips fets a mà i molt detallats). L’empresa no era altra que Nintendo (sí, el mateix Nintendo que ha creat el Mario Sunshine o el*Metroid Prevalgui!). El fundador era el besavi del president actual: Fusajiro Yamauchi.
En alguns anys el negoci es va anar estenent i per als anys 40 les cartes ja es distribuïen en terres americanes, mantenint l’èxit que anava en augment. Aviat van signar acords amb Disney i altres companyies per a poder afegir els seus dissenys als naips i a poc a poc Nintendo va ser fent-se gran. En els 60 van començar a distribuir joguines i en 1975, associats amb Mitsubisi, Nintendo va començar a crear el més semblat a un videojoc. Per fi, 3 anys després treuen les seves primeres consoles: TV Game 15 i TV Game 16 amb jocs típics de tennis, cotxes… etc.
En 1980 es comencen a distribuir les Game i Watch, (avui peces de col•leccionista) les primeres consoles portàtils del món, precursores de Game Boy.
Aquest mateix any Shigeru Miyamoto, un jove programador de Nintendo va crear per a arcade l’avui també súper clàssic Donkey Kong. El protagonista era un monigote anomenat en principi Jumpman que havia d’anar saltant barrils fins a arribar a la seva estimada princesa, segrestada per un mico gegant. Arran del tremend èxit collit pel joc, Jumpman va canviar el seu nom per Mario, i… coses de la vida, el lampista Mario és un dels personatges més famosos en el món dels videojocs i la mascota de Nintendo des de llavors.

Generalitats

agosto 18, 2010 Deja un comentario

En molts casos, els videojocs recreen entorns i situacions virtuals en què el videojugador pot controlar a un o diversos personatges (o qualsevol altre element d’aquest entorn), per aconseguir un o diversos objectius per mitjà de regles determinades.
S’interactua mitjançant la visualització del videojoc a través d’un dispositiu de sortida de vídeo com podria ser un televisor, un monitor o un projector, i en els que el programa va  gravat en cartutxos, discs òptics, discs magnètics, targetes de memòria especials per a videojocs, o en línia. Alguns són de butxaca. L’enorme popularitat assolida per aquests videojocs a finals de la dècada de 1970 ha donat origen a una important indústria.
Hi ha multitud de formes d’interactuar amb un videojoc, encara que es podria dir que sempre és necessari un dispositiu extern, això no és del tot correcte, ja que hi ha consoles portàtils, que permeten jugar amb la seva pantalla tàctil o mitjançant la força amb què bufem “sobre” el videojoc, cas de la Nintento DS, mitjançant sensors de pressió. O el moviment del propi dispositiu que recrea el moviment en el propi joc.
Com dispositius externs hi ha els clàssics teclat i ratolí, el gamepad, joystick, i fins i tot dispositius detectors de moviment, entre els quals destaquen els dispositius de mà (per exemple el Wiimote de Wii), els de pressió (catifes o suports amb sensors) i els de captura d’imatges, cas del EyeToy de PlayStation. També es pot emprar la veu en aquells videojocs que la suporten a través de processadors de veu.
La partida es juga entre una persona i la màquina, entre dues o més persones en la mateixa consola, a través d’una xarxa d’àrea local o en línia via Internet i poden competir amb la màquina, contra la màquina o entre si. Els videojocs es divideixen en gèneres, els més representatius són: acció, rol, estratègia, simulació (de molts tipus), esports i aventura. Els més moderns utilitzen so digital amb Dolby Surround amb efectes EAX i efectes visuals moderns per mitjà de les últimes tecnologies en motors de videojoc i GPU. Els videojocs esportius, com els de futbol, bàsquet o hoquei sobre gel, van adquirir especial popularitat a finals de la dècada de 1980, quan determinats equips professionals van prestar el seu nom a aquestes versions en vídeo del seu esport.
Els establiments dedicats a la venda exclusiva de videojocs són ja clàssics en la indústria de l’oci del món sencer. Els sistemes de 16 bits, introduïts per les empreses japoneses a començaments de la dècada de 1990, van millorar notablement la popularitat dels videojocs. Posteriorment es va usar el CD-ROM ja tenia més capacitat que els cartutxos ja que aquests havien arribat al seu límit tecnològica  més resultava més econòmic per produir en massa. Actualment s’usa el sistema DVD d’alta capacitat i, no gaire sovint a causa del seu alt preu, el Blu-Ray, de capacitat molt alta. No obstant això des de fa uns anys està creixent la descàrrega des d’Internet, en ser una tecnologia estesa massivament, de fàcil accés i menys costosa que la distribució física de discos, a part dels avantatges d’actualitzacions, disponibilitat i de seguretat en evitar pèrdues per danys o pèrdua de discs o claus (ja que el videojoc estarà virtualment sempre disponible). Amb la proliferació de la televisió d’alta definició i de les línies de telecomunicacions per a la transmissió d’aquest tipus de videojocs contribueix a augmentar encara més el seu nivell de jugabilitat i realisme, especialment en l’àrea de multijugador.
Les crítiques als videojocs parteixen dels efectes negatius que el fet de passar massa temps davant la pantalla i inhibir per complet en un univers de fantasia pot tenir en el desenvolupament emocional. Ocasionalment s’ha comprovat que la rapidesa amb què es mouen els gràfics pot provocar atacs a les persones que pateixen diversos tipus d’epilèpsia. A més la majoria de crítiques sorgeix d’un desfasament generacional o d’influències religiós-polítiques.
Els defensors dels videojocs afirmen que aquests ensenyen a resoldre problemes tècnics, estimulen l’habilitat dels jugadors en la seva neuro-cinètica, reflexos visuals i enfocament de múltiples punts de visió (objectius). Fins i tot sostenen que milloren la comunicació quan es juga en família o en línia. Els videojocs s’empren també com a entreteniment en clíniques i hospitals, així com en certes teràpies de rehabilitació. També hi ha facultats acadèmiques i educatives que fan servir els videojocs per potenciar habilitats dels alumnes. Actualment s’ha superat el tòpic que els videojocs són infantils i per a nens, ja que existeix una varietat enorme.
L’indústria dels videojocs va sorgir amb força als Estats Units, Europa i Austràlia amb l’arribada de Pong i altres videojocs molt senzills a finals de la dècada de 1970 i es va estendre ràpidament per tot el món. Després d’arribar a un creixement espectacular al llarg de la dècada de 1980, la indústria japonesa (especialment la Nintendo Company Ltd) es va llançar de ple a perfeccionar i desenvolupar la tecnologia del videojoc, introduint videojocs tan populars com Super Mario Bros. Des de 1993, Nintendo i Sega estan realitzant esforços per controlar i establir el contingut dels videojocs. La iniciativa responia a les crítiques, especialment dels pares, preocupats per la intensificació de la violència i la introducció de temes per a adults en els videojocs infantils. A finals dels anys 1990 Sega va caure en fallida per a posteriorment sorgir com a empresa dedicada exclusivament a videojocs, abandonant el mercat de les videoconsoles.

Riscos

agosto 18, 2010 Deja un comentario

En general, els usuaris dels videojocs no tendeixen a aïllar dels seus companys i amics, més aviat al contrari busquen moltes vegades companyia per jugar i col·legues amb els quals intercanviar programes, revistes i trucs. Amb tot, l’addicció de la qual hem parlat pot donar lloc a que en algun moment els usuaris de videojocs s’entusiasmin massa amb algun programa (en solitari o en companyia) i li dediquin un temps desproporcionat, abandonant fins i tot altres tasques (fenomen que per cert a vegades ens passa també en llegir una novel·la apassionant o en dur a terme un determinat “hobby”). En la majoria dels casos, en uns dies passarà l’addicció i tot tornarà a la normalitat.
Només persones que tinguin un problema psicològic previ poden arribar a tancar-malaltissament en el món dels videojocs desconnectant gradualment de les altres realitats del seu entorn (companys, obligacions socials, cura personal, etc.) I patir altres trastorns greus de personalitat i conducta. En alguns casos aquesta addicció desmesurada pot provocar estrès i fatiga ocular i, unida a males posicions davant la màquina i prolongats estats tensionals, podrà donar lloc a dolors musculars i fins i tot originar problemes de columna vertebral. Davant aquests símptomes és d’esperar que el sentit comú dels jugadors (que sol funcionar bé quan apareixen les agulletes per jugar massa a futbol, per exemple) imposi un adequat descans a aquesta activitat. En el cas de nens i joves els pares són els que han d’orientar els seus fills davant d’aquests símptomes, especialment si han patit problemes de nerviosisme, epilèpsia, marejos …
També s’acusa als videojocs de fomentar la violència. I efectivament molts d’ells són violents i presenten una visió estereotipada i deshumanitzada del món que es mostra amb contravalors socials tan poc recomanables com: sexisme, racisme, maniqueisme, militarisme, egoisme … No obstant això, per als seus usuaris queda bastant clar que es tracta d’un joc, un joc que precisament els permet experimentar la transgressió de les normes (de la mateixa manera que una novel·la ens permet tenir una experiència vicària del que els passa a uns personatges que, sovint, transgredeixen també les pautes socials). La diferència és que en els videojocs l’usuari és qui pren les decisions del que fa el personatge de ficció (amb el que sovint ha d’identificar en primera persona i moure’l com a un titella) mentre que en el cas d’una novel·la el lector actua simplement com un espectador del que li passa als personatges de l’obra.
D’altra banda, hem d’admetre que la contemplació dels telenotícies i la lectura de les notícies dels diaris proporciona molts més exemples de violència i de comportaments indesitjables que els videojocs, amb el terrible valor afegit que no constitueixen una ficció. Pensem en Bòsnia.
El sexe no és molt present en les videoconsoles. Per motius comercials, perquè les famílies sense distinció acceptin l’entrada d’aquestes màquines a casa i les comprin per als seus fills, les principals empreses de videojocs (Sega, Nintendo, Sony) es van comprometre a evitar la pornografia en aquests formats. La situació canvia en el cas dels jocs per ordinador, vídeo interactiu o Internet, considerats suports més controlats i utilitzats pels adults.