Motion Blur

Motion blur o “traç confús de moviment” és l’aparent moviment a gran velocitat d’objectes en una imatge quieta (fotografia) o una seqüència d’imatges com una pel·lícula o animació.
Quan una càmera crea una imatge, aquesta imatge no representa un només instant del temps. Per les restriccions tecnològiques o els requisits artístics, la imatge representa l’escena sobre un període. Com els objectes en un moviment de l’escena, una imatge que l’escena ha de representar una integració de totes les posicions d’aquests objectes, així com també el punt de vista de la càmera, sobre el període d’exposició determinada segons la velocitat del obturador. En tal imatge, qualsevol objecte movent-se en relació amb la càmera es veurà borrós o embarrat al llarg de l’adreça de moviment relatiu. Això pot ocórrer en un objecte que es mou o en un segon pla d’estàtica si la càmera es mou. En una pel·lícula o una televisió la imatge, això es veu natural perquè l’ull humà es comporta endins molt en la mateixa forma.
Perquè l’efecte es deu al moviment relatiu entre la càmera, i els objectes i l’escena, el traç confús de moviment pot ser evitat movent la càmera en relació als objecte, adequa la càmera a rastrejar aquests objectes en moviment. En aquest cas, encara per molt temps la fotografia cronometra, els objectes apareixeran més afilat, i els antecedents més borrosos.
Efectes negatius del Motion Blur
En esports de televisió on les càmeres convencionals exposen quadres 25 o 30 vegades per segon, el traç confús de moviment pot ser inconvenient perquè es perd la posició exacta d’un atleta, sobretot en càmera lenta. Per aquesta raó les càmeres especials són sovint usades la quin elimina traç confús de moviment, ja que pren les exposicions de forma ràpides de la classe de 1/1000 quadres per segon, i llavors transmetent-les sobre el curs del següent 1/25 o 1/30 d’un segon. Encara que això provoca que en les repeticions amb alentiment s’apreciï un moviment més definit, pot veure’s estrany en velocitat normal, ja que l’ull espera veure moviment borrós i aquest no es dóna.
Des de la perspectiva contemporània en el camp de la neurofisiologia de la percepció s’afirma que la persistència de la visió o retiniana o persistència òptica és un mite. La percepció del lleig aparent, això és, la qual s’obté a partir de l’observació de seqüències d’imatges estàtiques com les quals es projecten successivament en una pantalla de cinema o en un televisor o en un monitor de computador s’explica a causa del processament que fa el cervell dels senyals elèctrics provinents de la retina les quals al seu torn són transmeses mitjançant el nervi òptic al nucli geniculat lateral i després a altres zones del cervell per a fer processaments posteriors. La il·lusió de moviment aparent té lloc en una part de Nucli Geniculat Lateral anomenada sistema magne cel·lular. Una revisió profunda i clara del tema es troba en l’article escrit per Joseph i Barbara Anderson “The Myth of Persistence of Vision Revisited“.
A pesar de la gran quantitat d’evidència empírica apilada durant l’últim segle d’investigacions en neurologia i en neurofisiologia de la percepció, algunes persones no familiaritzades amb les troballes científiques encara atribueixen, erròniament, a la persistència retiniana l’explicació de la percepció de moviment aparent com resultat de l’observació de seqüències d’imatges estàtiques. Qui li assignen algun valor a la persistència retiniana es basen en arguments febles com aquests: “L’ull fa que qualsevol imatge vista es gravi en la retina per un curt temps (durant aproximadament 0,1 segons). Per exemple, al col·locar un objecte enfront de la vista i retirar-lo ràpidament, qualsevol persona que estigués mirant-lo ho seguirà veient, perquè el cervell reté la impressió de la llum. Aquesta impressió és notòria al mirar per un moment una font de llum com el sol i després apartar la vista.” Una revisió d’aquest argument ens duu a la conclusió que si se superposessin en la retina diversos estímuls visuals llavors el resultat no seria moviment sinó a tot estirar la barreja o confusió d’aquests estímuls donant lloc a imatges borroses, com la qual es veuria en la pintura de Marcel Duchamp, Despullat baixant una escala.
Aquest error es deriva d’atribuir-li una explicació al fenomen visual solament a partir d’un òrgan perifèric com és l’ull sense la intervenció del cervell argument que s’ha desvirtuat sistemàticament per troballes com l’esmentat pel cognoscitivista Donald Hoffman en el seu llibre Intel·ligència Visual (pàg. 197, Ed. Paidós, Barcelona, 2000) de subjectes que a pesar de tenir la retina completament sana no poden captar el moviment en el món real, a causa de lesions en el cervell, a aquesta disfunció la hi denomina akinetopsia, això és, ceguesa al moviment.
Des dels seus inicis la presumpta explicació de la persistència retiniana ha mancat de fonaments científics com es pot apreciar des de la primera referència a un article de Peter Mark Roget en el qual es basen algunes revisions de la teoria cinematogràfica sobre tema com és el cas de la primera referència a aquest autor realitzada per Terry Ramsaye en el seu llibre de 1926 “A Millionn and One Nights” (pag. 10 Ed. Simon and Schuster, Nova York), fins a altres més recents com la de Román Gubern “Historia del Cinema” (Vol. 1) de 1982 (pag. 19, Ed. Lumen, Barcelona).
També s’ha plantejat de manera equivocada que la persistència retiniana es relaciona amb el fenomen *phi per a crear la il·lusió de moviment en el cinema, aquest error es deriva en l’equiparació equivocada que es fa del sistema visual humà amb una càmera. No obstant això l’ull opera de formes distintes atès que a diferència de les càmeres de cinema o video no té una cadència o velocitat de quadres ni un terme mitjà d’escaneig de línies. En realitat el complex sistema visual es basa en detectors de moviment, de detalls i de patrons; els quals una vegada processats donen com resultat l’experiència visual, la qual està orientada fonamentalment per la recerca activa de sentit i explicacions del món. Un dels motius pel qual la persistència retiniana, encara que és una explicació equivocada, es pren com veritable és perquè és senzilla d’entendre i aparentment és una teoria final sobre la qual no és necessari seguir raonant més. En contrast, les explicacions derivades de la investigació científica impliquen l’esforç d’aproximar-se a nocions de neurologia amb el component addicional que en elles es manifesta la necessitat de seguir investigant un tema en el qual lentament es van responent diferents preguntes sobre pensament visual. Així l’actitud de qui repeteixen les explicacions de la persistència retiniana és la de creure en alguna cosa simple a dubtar metòdicament.

Anuncios
  1. Aún no hay comentarios.
  1. No trackbacks yet.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: